ARTICLE "LA MASCLETÀ"

Publicat al llibret de festes de la gaiata 11 (forn del pla):

LA MASCLETÀ

Han passat ja més de trenta anys, però encara tinc molt present cóm i de quina manera aquell regust a pólvora s’impregnava en cada pedra, en cada arbre i en cada un dels habitants de la meua ciutat, Castelló.

Avui en dia eixe regust a pólvora torna a estar present quan arriben les nostres festes, sobre tot en quan apleguem a la nostra setmana gran, “la Magdalena”: xiquets i xiquetes amb petits coets que fan esclatar tan prompte com acaba “el Pregó”, adolescents començant a tirar els seus primer masclets, i joves i no tan joves festers que al llarg de tota la setmana es passegen a primer hora del mati pels carrers de la ciutat donant lloc a la tradicional “despertà”.

Aleshores, i tenint en compte totes aquestes qüestions per poder entendre millor que eixa unió de la pólvora i la població és quasi total, el que fa que es convertisca en definitiva i que entre a formar part de les nostres tradicions més volgudes és eixe agermanament que es produeix entre la pólvora i la màgia per a crear així aquest art anomenat avui en dia “pirotècnia”.

Un art que per mitjà dels focs d’artifici és capaç de fer-nos somniar quan observem extasiats l’esclat de llum i passió que te lloc en cadascun dels castells de foc i mascletades que es celebren a les nostres terres.

En la actualitat, al nostre benvolgut Castelló, els castells de foc son disparats en diversos sectors de la ciutat, havent-se recuperat durant els darrers anys una tradició tan entranyable com és la nit del foc. I si com estic dient, els castells tenen lloc en diferents punts de la ciutat, la mascletà hui per hui s’ha instal·lat definitivament a l’espai que ocupa la plaça del Primer Molí i els seus voltants.

Però açò, com tantes altres coses a la vida, no ha segut sempre així, i per a què vostès puguen comprovar-ho, els convide a llegir aquesta petita historia on podran comprendre que encara que algunes petites coses poden canviar, el que ja no canviarà mai és eixe amor i passió que la gent d’aquestes terres sentim per les nostres tradicions i, d’una manera especial, per tot allò que simbolitza la pirotècnia en les nostres terres.

Així doncs, recorde que de la ma de mon pare, i amb poc més de set anys, vaig començar a gaudir d’aquells esclats de llum y soroll però, per damunt de tot, d’aquell subtil aroma a pólvora que es quedava suspès a l’ambient després de cada mascletà. No, no es pensen que jo era per aquell temps un xiquet molt valent i que no m’espantaven els atronadors coets que amb la seua potencia s’introduïen bruscament en els meus oïts, però es que aquella mena de sons estrepitosos, però a la vegada harmoniosos, van començar a provocar una sensació en el meu propi interior que tan sols les coses màgiques o quasi sobrenaturals poden provocar en un esser humà.

Així és, encara que aquelles primeres mascletades van provocar en mi por i un cert rebuig en un primer moment, ràpidament vaig començar a experimentar poc a poc una sensació que tan sols podria explicar, per a que així es puga entendre millor, com eixe primer rebuig que experimente el nostre cos quan tastem per primera vegada el vi o la cervesa però que no obstant tan prompte el nostre paladar s’acostume a eixe sabor, el temps fa que cada vegada pugem apreciar més profundament les seues virtuts i tot allò que és capaç de transmetre als nostres sentits.

En efecte, la mascletà es un tipus d’art que, amb el pas del temps, et va atrapant poc a poc fins que acabes per paladejar-lo plenament, al temps que gaudeixes d’ell d’una manera meravellosa i difícilment explicable si concretament es dona el cas en que has tingut la sort de viure’l des de la teua més tendra infància.

Aquella primera mascletà la vaig presenciar, com ja he dit abans, de la mà de mon pare en la avinguda del Rei, just enfront del Institut Ribalta. I també va ser allí, davant de l’institut, on d’adolescent vaig continuar presenciant, llavors ja amb els meus amics, totes i cada una de les mascletades que es van produir durant aquella etapa de la meua vida.

Evidentment, també acudíem a contemplar l’esclat del coets dels castells de focs en aquelles nits magdaleneres de principis dels anys 80 en les que la nit del foc es convertia en un veritable esdeveniment. Era tot un espectacle contemplar no sols la llum que provocaven el focs artificials en la foscor del cel, sinó també observar els milers i milers de persones que seguien l’itinerari de la nit com si formara part d’un màgic i harmoniós ritual.

Però tot i això, el que a mi particularment més m’emocionava era escoltar en viu i en directe aquells quatre o cinc minuts de mascletà que cada dia tenia lloc davant l’institut on estudiava. I recorde també que ara no és com abans, donat que actualment les mesures de seguretat fan que, lògicament, l’espectacle es tingue que observar a certa distància. Però en aquells temps no, doncs si un mateix volia, podia contemplar a tan sols un metre l’esclat del coets i carcasses que quasi podia tocar amb les pròpies mans. I just després, immediatament a continuació d’aquell comportament un poc delirant per observar l’esclat de les carcasses a tan poca distancia, recorde que em fascinava recórrer l’espai que havien ocupat les carcasses per així poder respirar l’olor a pólvora que desprenien els ferros, encara calents, que havien resguardat aquella pólvora abans de ser utilitzada.

Però com no pot ser d’una altra manera, els anys anaven passant i temps després la mascletà es va desplaçar, al menys la que inaugurava les festes, a l’espai que ocupa la Plaça Maria Agustina al caliu del ficus centenari. Però aleshores jo ja no anava de la mà de mon pare ni en companyia dels meus amics, sinó acompanyat per la meua nova família mentre la meu filla s’aferrava a la meua mà per a contemplar la seua primera mascletà en directe. Sí, segur que en aquella ocasió pot ser va tindre un poc de por al sentir aquells esclats, tal i com jo mateix vaig experimentar de la mà de mon pare anys enrere, però també els puc dir que avui en dia la meu filla s’ha convertit, probablement fins i tot més que jo, en una vertadera apassionada de la mascletà i de tot allò que esta simbolitze per a la gent que ens em criat en aquesta terra.

Perquè la mascletà és molt més que sentir l’esclat del coets o notar cóm tremola la terra, ja que aquest acte és en realitat com una mena de concert tan sols apte per a oïts experts o, fins i tot, apte també per a totes aquelles persones que fan un petit esforç per comprendre les tradicions i arrels d’un poble en concret, que en aquest cas es el nostre. Un poble a més a més capaç de gaudir de la pólvora d’una manera totalment pacífica i on l’estridència dels atronadors masclets es converteix màgicament en un concert melòdic i harmoniós en el qual tots aquells que s’ho proposen gaudiran igualment d’eixe art en el que el soroll es transforma en música gràcies a la sincronització i a la professionalitat del pirotècnic o, millor dit, del mestre coeter. Sí, la mascletà és capaç per sí sola de crear, per mitjà d’unes explosions sincronitzades, una bellesa sense igual donat que des de una singular estridència pot, sens dubte, crear art del bo gràcies a la sapiència d’eixe mestre coeter .

Bé dons, com hauran pogut observar, tot açò que els he contat son records, records d’infantesa, d’adolescència i de joventut que, al igual que molts de vostès, puc recordar gràcies a tot allò que la pirotècnia ha fet per la nostra festa.

Però fins i tot, diria que no son simplement records, donat que amb les noves generacions esta tradició s’està mantenint per a d’eixa manera continuar gaudint, avui en dia, d’una pólvora i d’uns esclats de llum i soroll que res tenen a vore amb la violència de les bombes i sí en canvi amb la germanor d’un poble que gaudeix de les seues festes i tradicions en ple carrer i al caliu d’una pólvora pacifica que simbolitza l’harmonia front a la barbàrie d’uns altres que no saben ben bé cóm i de quina manera es deuria utilitzar per sempre aquest invent mil·lenari anomenat pólvora.

Així es, i per dir-ho d’una altra manera, esperem que algun dia tot allò que simbolitza la pólvora en les nostres festes puga fer desaparèixer definitivament el mal ús que es fa d’ella en altres parts del món. Sí, tal i com estaran pensant alguns de vostès, això és tota una utopia, però no em diran que no es un meravellós somni pel qual continuar lluitant.

Gaudim doncs de la festa, de la festa i l’harmonia que les nostres tradicions ens transmeten i on els focs d’artifici es conjuren per així poder celebrar uns intensos dies plens de joia i humanitat.

I per cert, “poble de Castelló... que comence la mascletà”!

MAGDALENA, FESTA PLENA!!!